Streaming debat moviments socials i urnes

artículo sobre el acto de Antonio Baños en el diario.es

http://www.eldiario.es/catalunya/opinions/mal-vamos-bien_6_151244884.html

Una reflexió que ens pasa un company, Arnau:

No us ho creureu, però avui al despertar m'ha costat molt reconeixem a mi mateix. No m'havia convertit en escarabat, però tenia una amnèsia de cavall. No recordava casi res, ni de tots aquests anys d'activisme, ni de la meva vida entre precària i alternativa... amb prou feines recordava quins son els meus preuats referents polítics! Ja posats, gairebé m'havia oblidat també de l'acte al que vaig anar ahir a l'Ateneu de Nou Barris, on es parlava de portar el carrer a les urnes i viceversa.

I així estava jo, fet un embolic, quan he obert l'ordinador i he vist les noticies, després el saldo del meu compte i, ai, he començat a lligar caps i, com no, m'han entrat unes ganes intenses de canviar-ho tot i dir prou a moltes coses. I m'ha sorprès que, malgrat ser majoria, tinguem tant poc a pelar. Aleshores he vist a la nevera un adhesiu on deia que “soles no podem”, i m'ha començat a tornar la memòria. He tornat a recordar com es fa això de construir realitats diferents, i lo complicat que sol ser. Però no per això s'ha esvaït del tot aquest estat de innocència matinera, la simple innocència de pensar que la unió fa la força.

Ja posats, m'he recordat també del meu amic Marcelo, que diu que per avançar cal atrevir-se a dir bajanades. Així que us diré que faria jo amb això de la unió, més concretament amb la versió més delicada d'unió que conec: la unió electoral. Però abans d'entrar-hi, suposo que no cal dir que soc dels molts que ens hem convençut de la possibilitat d'aconseguir coses interessants per la via electoral. I es que malgrat que practico l'autogestió amb delit i que aquesta és la meva única pràctica política i vital, no veig com es pot gestionar democràticament una societat de masses sense institucions i sense delegacions de poder inevitablement delicades (per dir-ho suau).

No es que cregui que necessitem ficar-nos en el joc electoral per destituir aquest estat de coses, i coincideixo en que tenim altres eines molt menys cooptables per fer això. Però tant si el règim s'esmicola poc a poc com si s'esfondra de cop, que farem aleshores? Per posar només un exemple tonto, com gestionar una economia en la que conviuran cooperatives anti-capitalistes super concients amb tendes tot100 de xinesos escaldats de comunisme? Em temo que serà casi més “fàcil” parar-li els peus a La Caixa o a Endesa que deseducar-nos de capitalisme individualista. Més ens val doncs començar a entrenar-nos en la gestió de processos multitudinaris democràtics, a totes les escales, amb desenes de persones... però també amb milions.

Perquè aquest matí en realitat no m'ha passat res, només que m'he vist com el que sóc: una més de les persones amb una necessitat urgent de prendre més control sobre les nostres vides i disposada a participar. Una persona sola, necessitant unir-me amb altres per acumular poder. Cosa que, ara per ara, inclou tenir gent afí a les institucions, ni que sigui per evitar que es carreguin els bolets que anem enxarxant. No obstant, que passa a l'hora de posar en pràctica quelcom tan elemental? Que els únics que no solen estar disposats a que s'articuli un front comú... son precisament els que tenen els contactes i la trajectòria per fer-ho.

Es un problema d'interessos estrets? Es identitari? Son egocentrismes personals, inèrcies grupals, recels històrics? Es potser generacional? Jo afegiria un altre obstacle molt actual: el fetitxisme assembleari. Com deia la Simona a l'Ateneu, els nostres activismes son sovint patològics, excessivament auto-exigents, i les assemblees, com a espai central de poder, no estan a l'abast dels milions de persones que necessiten aquest poder com l'aigua. I, quan ho arriben a estar, no es habitual que siguin productives, només cal recordar la plaça Catalunya. Es clar que necessitem que s'estengui una cultura assemblaria i un empoderament a tort i a dret, però també, i sobretot a certes escales, necessitem que es popularitzin formes de democràcia horitzontal no-assembleària; no només per formar un front comú electoral puntual, sinó en general, per gestionar-nos com a societat.

D'altra banda, no crec que es tracti de tenir un debat intel·lectualment apassionant entre els partidaris de la unitat i els entusiastes de la diversitat, sinó de tenir un intercanvi creatiu sobre com sumar el millor de les dues estratègies ¿Que dius ara? Una unió en la diversitat sense negociacions entre cúpules ni lluites per sortir al cartell? Si, sona ingenu, però es que el verdader debat no crec que sigui sobre aritmètiques electorals sinó sobre l'artefacte “partit”, sobre el com organitzar-se per ocupar institucions sense seguir el tradicional itinerari de partit que acaba traint el seu programa. Dit de manera mes concreta: que pot passar si sumem la implementació territorial i l'experiència institucional de les CUP, més la cultura haker del partit X i la seva capacitat per dissenyar processos de deliberació en xarxa, més l'entusiasme transversal del Procés Constituent, més les idees innovadores d'Equo, més l'experiència acumulada dels processos de convergència anteriors, més, i sobretot, la intel·ligència col·lectiva dels moviments socials que, com ara la PAH, van directes cap a objectius concrets?

Crec que necessitem idees senzilles. Per exemple, impulsar el primer programa electoral realment col.laboratiu de la història, no limitat a militants ni precuinat, sinó convidant a tothom, dins i fora de Internet. Posant-ho fàcil a qualsevol, arriscant-nos a que hi hagi propostes amb les que no coincidim. Necessitem integrar a la rica diversitat de persones que no podem, no volem o no sabem estar de manera regular en les assemblees, però que en els nostres àmbits tenim experiència i compromís. Necessitem assumir la fragilitat dels nostres itineraris, les limitacions del dia a dia. No es tracta de negar l'aportació política decisiva dels activistes que s'ajunten des de l'interès, la capacitat i l'afinitat, sinó d'enriquir-la en cercles concèntrics en cada àmbit sectorial o territorial. D'aquesta manera arribarem a un programa que segur que no serà tancat ni 100% coherent.

Però... per que no? Perquè no tenir un programa on s'expliqui que hi ha punts que han estat casi consensuats i altres que no tant? On es diferenciïn propostes aportades per moviments socials d'altres que venen de col·lectius professionals o a títol individual? On s'ofereixin diferents visions sobre temes com, que se jo, el sistema monetari, la independència o la immigració? Perquè no incloure només respostes, sinó també preguntes? Perquè no comprometre's a realitzar consultes vinculants sobre els temes més polèmics?

Sigui com sigui, la importància d'un programa que sapiga combinar radicalitat i reformisme, bastat en l'intel.ligència colectiva i amb posicionaments molt clars no només sobre fiscalitat i polítiques laborals, sinó també sobre temes tabú com el sistema financer i el sistema monetari, es cabdal. L'experiència de Syriza, atrapada en una manca de programa definit, no és només una inspiració sobre que podem fer, sinó també sobre el que no hem de fer.

De totes maneres, aquesta forma de funcionar no estarà limitada al programa, sinó que impregnarà tota la política institucional, i aquí les CUP ja han caminat una part del camí. Estarà dissenyada per ser alimentada i controlada per processos múltiples de deliberació constant. Tindrà una agenda que no sigui ni adicta ni autista envers la mediàtica. I, si se sap fer, la persona concreta que es presenti al cartell serà cada cop menys important. Si ho sabem fer, la gent s'animarà, perquè sentirem que la nostra veu forma part del discurs públic, i perquè tindrem gent a les institucions amb capacitat d'establir sinergies amb tot el que s'està construint des d'abaix. És un fet contrastat: la manca d'incidència real desanima molt.

Aquest matí tenia una amnèsia bastant tendre, sens dubte, però reconec que m'ha costat més oblidar-me del Saura i la conselleria d'Interior... M'ha costat treure'm la ganyota de la cara quan m'ha vingut a la memòria la cultura política de partit, tots aquests anys de fer i desfer aliances en clau de poder. I així i tot, es just dir-ho, he recordat també quelcom políticament incorrecte de dir, que es que el tacticisme dels partits d'esquerra ha permès aconseguir coses de les que tots ens beneficiem. En tot cas, la pregunta és, podem sumar la força de Iniciativa i de la gent que en forma part? Però sobretot, seran ells capaços de superar la lògica de partit i l'error de càlcul de pensar que amb el vot desencantat del PSC es menjaran el món? Podran acceptar la lògica del manar obeint rotatiu i no intentar liderar el procés? I des de la ignorància dels detalls em pregunto també i sobretot: ¿Pot ser el Procés Constituent el més semblant i madurat que tenim com a espai capaç de canalitzar tot això? Sospito que si, o això vull pensar.

Per acabar, diria que necessitem sistemes formalitzats per monitoritzar als qui entrin a la institució, per suposat... però al mateix temps, no crec que res pugui fluir si no hi ha confiança entre les persones. Una confiança que molts cops es va trobar a faltar en les tenses assemblees del 15M. Es possible construir confiança malgrat els mals records i les diferències, que mai son tan profundes com ens encanta remarcar? Podem implementar eines que ho facilitin? Julio Anguita, a qui també sumaria, deia fa anys allò de “programa, programa, programa”. Jo afegiria ara “confiança, confiança, confiança”.

Arnau Montserrat, activista de l'agroecologia quotidiana.