Avançament de l'entrevista-diàleg amb Ada Colau i Gala Pin

Abans del tancament de la present edició de la revista s'ha conegut l'anunci de l'Ada Colau de deixar de ser portaveu i cara visible de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca (PAH). Precisament al número de la revista que està a punt de sortir (el 46) l'entrevistem a ella juntament amb la Gala Pin, responsable de comunicació de la PAH i també amb una llarga trajectòria en els moviments socials. La notícia ens ha animat a avançar-vos un extracte d'aquesta entrevista-diàleg amb totes dues, que recull una sèrie de reflexions clau per entendre el moment de canvi social actual.

L'Ada i la Gala, a més de ser amigues i companyes de militància, són dues persones que, pel seu paper en un dels moviments socials més interessants de les últimes dècades –la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca– i pel seu recorregut personal, tenen una mirada d'allò més inspiradora i brillant sobre l'actual moment políticosocial. Sense respostes tancades, però amb la lucidesa que dóna estar en el dia a dia al peu del canó, reflexionen amb nosaltres sobre el sostre de vidre dels moviments socials, les claus i reptes de la PAH, les estratègies electorals, les relacions de l'univers del consum conscient amb les lluites de majories socials com la PAH...

Quins reptes té la PAH?

Ada: Jo crec que els reptes principals en realitat estan tots relacionats amb el mateix, que és la forma d’organització. Hem tingut un èxit enorme de creixement amb diversos punts d’inflexió: primer la campanya STOP Desnonaments i després el 15-M, la ILP, i hem sabut anar creixent. Però ara tenim una crisi de creixement en el sentit que costa gestionar-la, i tenim el repte de l'organització a llarg termini. La PAH no és només resoldre la dació en pagament, tenim molta lluita per davant, i sabem que ara la societat necessita formes d’organització permanents, que és precisament el que ens ha faltat per plantar cara a la crisi. I aquí tenim molt per aprendre, perquè no ens han educat per organitzar-nos.

A més, això passa en un moment de crisi no només econòmica, sinó política, en què estan en crisi els partits polítics, les grans organitzacions socials com els sindicats, de les quals segur que tenim molt per aprendre perquè algunes coses deuen haver fet bé, i també s'aprèn dels errors.

Volem aprendre com fer organitzacions estables però que no caiguin en els errors de la jerarquia, la rigidesa, la dependència, el poder… Però al mateix temps s’han de buscar maneres de generar recursos per tenir unes estructures mínimes, perquè l'activitat és molt dura.

Pel que fa al “sostre de vidre”, o sigui, la idea que des dels moviments socials, des del carrer, es poden assolir coses però arriba un moment en què es toca com un “sostre de vidre” i llavors cal complementar aquestes accions amb estratègies també des de les institucions. Penseu que la PAH i els moviments en general estan xocant amb aquest sostre? Creieu que existeix, aquest sostre?

Ada: Jo penso que, per descomptat, ens estem confrontant amb aquest sostre de vidre. La PAH porta cinc anys lluitant per aconseguir uns mínims molt mínims com la dació en pagament, la moratòria de desnonaments i el lloguer social, que són realitats normalitzades a pràcticament tots els països del nostre entorn. A més, tothom ens ha donat suport: el poder judicial, el Parlament Europeu, tribunals europeus, etc. Malgrat aquest suport massiu, malgrat que les enquestes ens donen suport massivament, el sostre està clar, perquè la majoria absoluta del Partit Popular bloqueja absolutament unes mesures de mínims que, perquè s'aprovin, sí que passen per la capacitat legislativa de modificar lleis. Llavors aquesta democràcia segrestada, aquest poder econòmic que ara controla el poder polític, evidentment és un sostre de vidre, si se’n vol dir així.

Això no vol dir que la PAH hagi tocat sostre, no és això. La PAH segueix aconseguint cada vegada més coses, moltes més que la majoria de les administracions públiques. Té més capacitat per donar resposta a les necessitats de les persones, per autotutelar drets amb molts menys recursos. Estem aconseguint la dació en pagament de milers de casos, parant desnonaments i aconseguint lloguer social per a moltes famílies quotidianament, i aquí veiem que encara hi ha una capacitat infinita per seguir desplegant. Però és una batalla quotidiana lluitada cas per cas.

Sense menysprear aquest poder, alhora, per donar una resposta estructural, cal abordar també el tema de les institucions. Això no vol dir que la PAH s'hagi de plantejar ficar-se ella mateixa a les institucions, però sí que s'ha de plantejar la qüestió institucional, com la resta de moviments.

Gala: Parlar de topar amb el sostre de vidre perquè no s'han aprovat les propostes de la PAH encara és bastant fal·laç. Jo em crec el que diuen alguns, que qualsevol partit que vulgui guanyar les properes eleccions generals haurà de dur les propostes de la PAH al programa; és a dir, que hi ha propostes que, efectivament, arriben a convertir-se en canvis legislatius, perquè tenen un contrapoder social.

Seguint doncs amb aquesta hipòtesi del sostre de vidre: es donen les condicions, tant a la societat com als moviments, per fer algun tipus de salt al nivell institucional i electoral? I, quins creieu que són els aspectes clau, tant pel que fa a la potencialitat com als perills?

Gala: Jo penso que, com a mínim, es donen les condicions per abordar el debat, cosa que en el si dels moviments socials fa uns quants anys no es podia plantejar més enllà del País Basc. De fet, anem veient com, des de la Carta per la Democràcia de moviments de Madrid fins a l’aparició de candidatures municipals a València, hi ha un debat que existeix i que ve de gent que com a mínim estava en l'òrbita dels moviments socials, o que estava mínimament organitzada. El que no tinc tan clar és que hi hagi les condicions per poder fer una ofensiva comuna, o per fer propostes realment serioses, amb una bona consistència.

En qualsevol cas, el que sí que tinc clar és que és un moment d’experimentació, en què és necessari que sorgeixin diferents iniciatives i que dels seus èxits i fracassos se’n pugui aprendre de la manera més constructiva possible. A més, el repte no és només com s'aborden les institucions per canviar-les des de dins i per obrir-les a una democràcia que sempre hem dit que és al carrer, a la xarxa, etc., sinó que també és com generes un diàleg entre tots dos espais i com evites descapitalitzar els moviments socials. Perquè tenim molt clar que no té sentit intervenir en les institucions si no hi ha un contrapoder social al carrer.

Ada: Jo trobo que estem en un moment complicadíssim i preciós i apassionant. I tenim un munt d'urgències i també d'obertures que fins ara no s’havien plantejat. Hi ha moltes més possibilitats per replantejar-se el tema institucional i les relacions del moviment constituent, tot està molt més obert, i això és fantàstic i necessari. Però, al mateix temps, en un context d'urgències en què hi ha vides en joc –literalment–, si ens impliquem en les institucions pot anar a millor, però també podria anar a molt pitjor de com estem ara. Tenim tantes tasques, i totes són imprescindibles contemporàniament! Tot just hem començat a organitzar-nos socialment i ja ens hem de plantejar el tema institucional…