Esprement el subsòl

El nostre planeta està curull de béns que fem servir per desenvolupar la nostra vida. Plantes, animals i matèries de tot mena. Més ben dit: estava curull, perquè fem servir aquests béns sense tenir en compte que són finits o que tenen un cert ritme de regeneració, de manera que els anem esgotant.

En el cas del gas natural, estem arribant al límit dels jaciments que podem explotar amb relativa facilitat, i estem anant per uns altres que contenen molt menys gas i s'han d'explotar d'una manera molt més complicada i cara -en diners i en recursos-, i perillosa per a la salut de les persones i del medi, en el present i en el futur.

Quina saviesa ponderarà si fem bé d'explotar aquests nous jaciments, o si val més prescindir-ne i viure com si no hi fossin?

Com captar el gas més amagat
Imagina't una esponja plena d'aigua i ben apretada a dintre d'una bossa de plàstic. L'aigua està a pressió, i si punxes la bossa en sortirà disparada fent un sortidor. Així és com s'ha extret el gas natural del subsòl tradicionalment: està contingut en roques poroses i permeables (que serien l'esponja), contingudes al seu torn entre capes de roca impermeable; els pous punxen la "bossa", i el gas surt cap a la superfície per la diferència de pressió.

Aquest tipus de reserves de gas s'estan esgotant. Però al subsòl també hi ha gas en altres llocs, en concret a dintre d'altres tipus de roques, com ara la pissarra, que tenen porus en general petits (poden ser microscòpics) i que no estan connectats entre si. És a dir, el gas està engabiat en "bombolles incomunicades". Aquestes reserves poden estar a força més profunditat (400 - 5.000 metres) que les tradicionals (centenars de metres).

Curiosament, al gas que hi ha en aquests jaciments menys rics i accessibles l'anomenen gas no convencional, i al que hi ha als jaciments "tradicionals" li diuen gas convencional, tot i que el gas és exactament el mateix. El que no és convencional, si de cas, és la tècnica per extreure el gas capturat en aquestes bombolles: la fractura hidràulica horitzontal (fracking en anglès). Vegem com funciona.

Es fa un pou -el tub serà d'acer i es recobrirà amb ciment, perquè sigui més robust i estanc- que baixa fins a l'estrat de pissarra (o altres roques). Un cop allà el tub es corba, i avança horitzontalment per dintre la pissarra durant 1'5 km de mitjana, poden arribar a ser 3 km (es vol aprofitar una mateixa instal·lació per captar el gas d'una àrea el més gran possible). Es posen explosius a diferents punts del tub horitzontal per obrir esquerdes a la pissarra, i s'injecta aigua a alta pressió al pou durant 2-5 hores, per eixamplar i estendre les esquerdes i arribar així fins al màxim de bombolles i "alliberar-ne" el gas. Aleshores s'abaixa la pressió de l'aigua, que torna en part a la superfície juntament amb el gas i altres partícules que arreplega de la roca; actualment s'estima que retorna entre un 8% i un 35% del fluid que s'ha injectat (es preveu que sigui un 11% en el cas de les prospeccions Enara al País Basc), la resta es perd pel subsòl. Finalment, el gas se separa de les impureses. En un mateix pou s'hi fan 8-12 sessions d'injecció d'aigua, per espréme'l al màxim.

A l'aigua que s'injecta s'hi afegeix sorra (que fa d'agent d'apuntalament) i desenes de productes químics, per maximitzar el gas que es captarà.

A partir d'experiències dels EUA s'estima que aquests pous tenen una vida productiva mitjana de 7 anys, i que la productivitat declina ràpidament (s'està parlant d'una caiguda del 60%-80% ja el primer any). Una productivitat que satisfà una part petita del consum actual de gas; per exemple, al Regne Unit s'haurien d'obrir entre 2.500 i 3.000 pous per extreure un 10% de l'actual consum anual de gas durant 20 anys.

La fractura hidràulica a l'Estat
La tècnica de la fractura hidràulica aplicada a l'extracció de gas s'usa als Estats Units i al Canadà, i des de la darrera dècada s'està estudiant utilitzar-la a Europa i altres llocs.

A Espanya actualment hi ha autorització per buscar hidrocarburs a 77 àrees, que s'anomenen permisos; les autoritzacions són per buscar gas o bé petroli, però per exemple a la zona del Golf de Bizkaia, on hi ha 32 permisos, molts sondejos previs indiquen que el que es pot trobar majorment és "el gas amagat", i diverses explotacions en fase d'exploració ja han declarat que usaran la tècnica de la fractura hidràulica. Durant la fase d'exploració es perforaran un parell de pous i s'explotaran durant un temps per mesurar quant gas s'obté, de quina qualitat, i si l'explotació serà rendible. En funció d'això es decidirà si els pous passen a ser explotats comercialment, tot i que el gas que s'extregui durant la fase d'exploració ja es vendrà, per recuperar part de la inversió. El juliol del 2012 encara no s'ha començat a perforar cap pou per fractura hidràulica a tot l'Estat (i per tant la qüestió està en un punt encara prou reversible); sí que s'han començat a fer treballs previs a diversos llocs.

Els permisos per fer exploracions per a pous de fractura hidràulica s'han donat amb "força discreció" -n'havíeu sentit a parlar?-, a esquenes de les persones dels territoris afectats, i cometent alguna irregularitat sobre la legislació per l'avaluació dels impactes ambientals. Aquí hi ha un mapa amb les àrees (o permisos) de la península i Canàries en les quals el Ministeri d'Indústria ha autoritzat fer prospeccions per a hidrocarburs (en general).

Repercussions de la fractura hidràulica sobre el medi i les persones

• Per fracturar cada pou calen de mitjana entre 9 i 20 milions de litres d'aigua; a la memòria ambiental dels primers pous que es perforarien a Espanya diu que serien 35 milions. En el cas del permís Arquetu, a Cantàbria, durant els anys que duri l'explotació (si s'acaba fent), i suposant que es posi 1 plataforma/km² (se'n solen posar entre 1 i 3), es gastaran entre 18.000 i 52.500 milions de litres d'aigua; la mateixa quantitat que els municipis afectats usaran per a consum domèstic durant entre 10 i 40 anys.

• El fluid que surt del pou conté aigua, gas, sorra, partícules arreplegades del subsòl, que poden incloure "de tot" i per tant també metalls pesants (mercuri, plom...) i elements radioactius (radó, radi, urani...), i els additius químics, entre els quals n'hi ha de cancerígens com benzens, xilens o cianurs. Després de treure'n el gas, el fluid residual, contaminant i tòxic, es pot injectar al subsòl, conduir-lo a plantes depuradores de la zona -no a tot arreu les depuradores estan preparades per tractar aquest tipus de contaminants-, o bé guardar-lo en basses d'evaporació. Hi ha hagut casos de sobreeiximent d'aquestes basses, per pluges copioses o per errors de càlcul.
• La perforació d'un pou dura mesos, 24 hores al dia, i comporta un increment de trànsit notable: 1.000 viatges en camió per construir cada pou.
• Els treballadors d'un pou de fractura hidràulica estan exposats a respirar sílice cristalina (la sorra), cosa que pot provocar silicosi, càncer de pulmó i altres malalties. Segons un estudi que es va fer durant dos anys als EUA, un 79% dels índexs d'exposició eren superiors als límits recomanats per l'autoritat sanitària del país.
• En habitatges propers a les explotacions hi pot haver contaminacions de metà (quasi tot el gas natural és metà). El 2008 hi va haver una explosió en una casa de l'estat d'Ohio per culpa del metà acumulat al soterrani i a les canonades.
• Un estudi del 2008 va concloure que a Fort Worth, una ciutat a prop de Dallas, el gas causava més contaminació de l'aire que tot el trànsit terrestre i aeri de la conurbació, que té més de 6 milions d'habitants.
• S'han observat casos de migranyes continuades, nàusees, al·lèrgies i problemes respiratoris en les persones que viuen a prop d'explotacions de fractura hidràulica. Als EUA s'han paralitzat explotacions que estaven afectant el subministrament d'aigua potable a la ciutat de Nova York.
• En alguns casos hi ha hagut petits terratrèmols en àrees properes a explotacions per fractura hidràulica, i s'ha vist que l'epicentre era proper als pous. Un petit terratrèmol podria esquerdar el recobriment de ciment que impermeabilitza els pous.
• Quan un pou per fractura hidràulica s'abandona s'ha de segellar bé per evitar futures contaminacions, i el segellat ha de (hauria de) mantenir-se eficaç al llarg de tota la vida dels aqüífers de la zona; és a dir, durant milers d'anys.

Evitar alguns d'aquests d'anys requereix redoblar les mesures de seguretat. D'altres són inevitables.

Oposició a la fractura
Davant d'impactes tan impactants, al Regne Unit, Alemanya, Suïssa, Canadà, Sud-àfrica i Austràlia hi ha moratòries o paralitzacions regionals o locals de les prospeccions, esperant a conèixer més sobre les conseqüències de la tècnica. El Parlament i el Senat francès han prohibit la fractura hidràulica, i als EUA 16 municipis s'hi han declarat contraris.

A Espanya hi ha municipis que s'han declarat "lliures de fractura", tot i que, si no hi ha una causa "objectiva" que impedeixi posar pous al seu terme municipal, poden estar obligats a permetre les explotacions, en ares de "l'interès públic". De no ser que recorrin a la desobediència civil, o municipal en aquest cas.

Campanyes d'oposició:

Fracking Ez Araba (Àlava)
Plataforma Navarra Antifracking (Navarra)
Fractura Hidráulica NO (Cantàbria)
Proyecto Urraca (Burgos)
www.ecologistasenaccion.org > Áreas de acción > Contaminación
Ingeniería Sin Fronteras (Andalusia)

Aquests webs contenen mapes amb els permisos de la seva zona, les notícies que es van succeïnt sobre el tema, documents amb informació (per exemple, el mètode de la fractura hidràulica està molt ben explicat aquí), manifestos, materials per a campanyes, imatges per penjar pancartes en balcons, iniciatives de recollida de firmes, etc.

Un reportatge del programa de La 2 El Escarabajo Verde, que mostra realitats i reaccions de les poblacions afectades, i el paper del món empresarial i el polític.

El documental Gasland, en anglès.

El govern basc calcula que les prospeccions que es faran properament al permís Enara (dos pous) costaran 50 milions d'euros, i no ha fet cap estudi sobre el rendiment econòmic d'una possible explotació perquè en aquests moments no tenim dades que ho permetin. Aventurem que perquè les explotacions fossin rendibles sense una forta injecció de diners públics, i assumint el cost d'anul·lar els impactes ambientals i de salut que siguin evitables (que no tots ho són), caldria apujar moltíssim el preu del gas. Potser seria la manera de saber quin pa s'hi dóna, ciutadans i sectors energètic i polític.