Nou Opcions sobre Residus!

Des d'Opcions hem elaborat un nou número en profunditat sobre els residus, una mica transversal a tot el nostre consum. Fa poc un informe de l'Eurostat sobre el reciclatge a Europa il·lustrava com Espanya té encara molt per fer en aquest camp... però és veritat que hem millorat en el tema dels residus? es recicla o no es recicla? és veritat que s'acaba barrejant tot el que hi ha als contenidors? quines conseqüències té el no separar bé? separem tot el que podem? reciclar és suficient? el sistema de contenidors de colors és la millor opció? podríem implementar un sistema de retorn d'envasos? Tindreu la revista a casa els propers dies i creiem que us agradarà i contestarà a aquestes preguntes. Algunes dades i idees per anar obrint boca.

Per acabar reciclant un residu, primer cal haver-lo separat bé. Les eines principals són ulls, mans i una mica de voluntat. De mitjana a Catalunya es recullen separadament un 40% de les deixalles. Als municipis en què es fa  recollida domiciliària o porta a porta la mitjana és del 64%, i n'hi ha que superen el 90%.

Només reciclem un 30% dels residus que generem. A Flandes en reciclen un 70%. Sabem, doncs, que és possible aspirar a aquest resultat.

A Catalunya es posen a la venda 9 milions d’envasos de begudes cada dia, molts dels quals són d’un sol ús. Els envasos (els lleugers, els de vidre i bona part del paper i cartró recollit) són, en volum, bastant preeminents entre els residus. De fet podríem dir que són “la icona de la societat de consum/de residus”.
A Alemanya el 88’5% dels envasos de cervesa són reomplibles. A Finlàndia el 2010 es van usar el triple d'envasos de begudes dels que es van fabricar; i és que el 68% dels envasos eren reomplibles.

Actualment s'està fent a Cadaqués la primera prova pilot de l'Estat del sistema de retornar els envasos, la vella pràctica avui desapareguda de deixar uns cèntims com a penyora per l'envàs. Arreu del món les experiències pràctiques han demostrat a bastament que és el millor sistema per recuperar residus d'envasos i reciclar-los, i afavoreix l'ús d'envasos reomplibles. Més informació aquí.

A la Guia Pràctica mencionem els consells més sabuts per fer menys residus, afegim alguna idea no tan típica i aclarim alguns dubtes comuns. A la secció El Poder de la Comunitat relatem el procés d’implantació del sistema de recollir escombraries porta a porta a Gipuzkoa. A la secció El Poder de les Regles del Joc veiem els fruits que dóna una família d’eines particularment poderoses: les mesures polítiques d’incentius econòmics.
A continuació un extracte de la revista en el que donem resposta a aquesta pregunta: ÉS CERT, QUE ACABEN BARREJANT TOTS ELS CONTENIDORS? Continua llegint...
En absolut. Aquesta brama va córrer força quan es començaven a estendre les recollides selectives, i encara hi deu haver qui s’ho pensa. Si heu mirat el gràfic de la pàgina 11 (solament versió paper) ja haureu vist que no és així.
Després de generar el mínim de residus que puguem, separar-los bé és el més important. Un cop els residus ja hi són, per aconseguir aprofitar-los al màxim una bona separació a casa és indispensable. Pel sol fet de llençar els residus on no toca, compliquem moltíssim el reciclatge posterior. Per exemple, un reciclador de vidre explica que per destriar del vidre materials impropis com ara la ceràmica usa la més moderna tecnologia en màquines de visió per càmera i rajos infrarojos, capaços de detectar les impureses opaques i descartar-les.6 Ulls, mans i una mica de voluntat són una tecnologia infinitament més senzilla i raonable.
A la taula hi podem veure que els materials reciclats són un recurs que permet reduir substancialment l’explotació de nous recursos naturals. Parlarem més extensament de les dues fraccions més importants pel que fa a la separació: l’orgànica i el rebuig. Aquesta de fet és “la no separació”, i com veurem és molt costosa de gestionar.

L’OR ORGÀNIC
La matèria orgànica és, en pes, el material més abundant a les escombraries (un terç del pes). A casa veiem la brossa orgànica com “la més bruta”, però ecològicament, si se separa bé, és la més neta. És la fracció que és més important de separar bé, perquè:
És un material particularment valuós: un cop recuperada, és una matèria primera fonamental per produir el nostre menjar: l’adob. És conegut que els agroquímics sintètics empobreixen la biodiversitat del sòl, cosa que l’exposa més a l’erosió, un dels problemes ambientals actuals.
Es recicla mitjançant el compostatge, un procés tècnicament molt senzill, i per tant barat; de fet consisteix només a posar les condicions necessàries perquè sigui la natura mateixa qui faci el reciclatge. A més és molt descentralitzable: es poden fer plantes a nivell de barri o local, i fins i tot a escala domèstica. Al proper número donarem algunes pautes per al compostatge domèstic i comunitari.
Els impropis al contenidor marró fan més complex el procés de compostatge i disminueixen la qualitat i la quantitat del compost. Un dels impropis més freqüents són les bosses de plàstic, que malauradament se segueixen usant per a la brossa orgànica. Abans d’entrar al procés de compostatge les bosses s’estripen i es passen per un trommel (un tambor foradat) que deixa caure l’orgànica pels forats. Però en queda una part enganxada a les bosses estripades, que pot ser significativa (i per tant estem perdent compost). I, d’altra banda, trossos de bosses (i altres impropis) s’escolen pels forats. El plàstic dificulta el compostatge pel fet que no deixa circular bé l’aire. El compost resultant es passa per sedassos, però els trossets de plàstic esmicolats no es retenen. Les bosses de plàstic, a més, poden estar impreses, i les tintes poden contenir metalls pesants, contaminants per als conreus.
Als municipis en què es fa una bona separació de l’orgànica, i es llença en bosses compostables, hi ha menys d’un 2% d’impropis i no cal passar per un trommel abans de començar el compostatge.
Tal com veurem més avall, la presència d’orgànica al rebuig origina els impactes ambientals més greus del rebuig.
Avui, però, encara no som conscients que tenim aquest or orgànic a casa:
A Catalunya només llencem un terç de l’orgànica als contenidors marrons; els altres dos terços els tirem principalment al rebuig, malgrat que disposem de contenidors marrons –n’hi ha a tres quartes parts dels municipis catalans.
El 2011 vam tirar als contenidors marrons un 13% d’impropis.
A la gràfica (solament versió paper) podem veure què vam obtenir de la brossa orgànica a Catalunya el 2011, i què en podríem obtenir si la separéssim bé.

REBUTGEM EL REBUIG
Per què en diem rebuig?7 Perquè és allò pel qual “no hi ha res a fer”. I efectivament no se’n fa gaire res útil: majorment es “fa desaparèixer”, amb impactes ambientals i econòmics molt considerables, com veurem. Tanmateix, fixa’t en el que llences al rebuig; oi que hi ha un munt de coses de materials reciclables? Com és, que aquestes no les separem? I anant més enllà, o de fet més ençà: quantes d’aquestes coses podríem no llençar ni al rebuig ni enlloc, si generéssim menys residus...
Les deixalles que hi ha al rebuig són dels tipus que mostra el formatget. Podem veure que, si separéssim com cal, la quantitat de rebuig es podria dividir per 5 (passar a un 18% de l’actual). Per exemple, el 2011 es van recuperar a tot l’Estat 101.000 tones d’acer des del rebuig, i només 64.000 des del contenidor groc.
A la Guia Pràctica (solament versió paper) veurem quines són les poquíssimes coses que hauríem de llençar al rebuig perquè són realment no recuperables.
El rebuig també requereix un tractament D’aquesta brossa que hem llençat perquè “no hi ha res a fer-ne”, fins fa algun decenni en fèiem més o menys el mateix un cop recollida: deixar-la en un abocador. Després vam veure que això era molt problemàtic pel fet que al rebuig hi llencem molts residus orgànics. Les formes actuals de gestió del rebuig són aquestes:
Portar-lo a un abocador controlat. Controlat vol dir impermeabilitzat i drenat per tal que el “suc” que en surt no passi al subsòl (es recull en una bassa). El “suc” ve principalment de la matèria orgànica; són els lixiviats, que contaminen les aigües subterrànies. La matèria orgànica en descomposició també genera metà, un gas amb un alt potencial d’efecte hivernacle (21 vegades més que el CO2), que als abocadors controlats es canalitza i, o bé es crema en xemeneies, o bé se n’obté electricitat. Als abocadors ja clausurats (com ara el del Garraf) s’hi segueix produint metà, de manera que cal seguir-lo captant. Els abocadors controlats es cobreixen amb terra cada dia per evitar la dissipació de la pudor. A Espanya s’ha d’anar reduïnt progressivament l’orgànica que es porta a abocadors, i a diversos països ja està prohibit.
Cremar-lo. Així es converteix en escòries, algunes de tòxiques, i fums, que també són contaminants; no s’aconsegueix filtrar-los bé, i s’emeten a l’aire substàncies molt perjudicials per a la salut, com dioxines i furans.9 Les incineradores poden aprofitar o no la combustió per generar electricitat. La incineració té altres problemàtiques que no incloem en aquest número per raons d’espai, en parlarem en números posteriors.
Fer una bioestabilització. És un procés semblant al compostatge pel qual la matèria orgànica deixa de generar lixiviats i metà. Abans de l’inici se separen del rebuig els materials reciclables que es pot. L’orgànica bioestabilitzada no es pot aprofitar com a compost i es pot abocar, incinerar o bé fer-la servir per reblir talussos o reparar pedreres o excavacions similars; en aquest cas podríem dir que el rebuig, si bé no es recicla, sí que es “reutilitza”.
Fer una metanització. Posar la brossa en un tanc i anar-hi canviant les condicions de manera que es generi biogàs, una barreja de metà i CO2, a partir del qual es pot generar electricitat. El residu sòlid que en surt es pot compostar. És un tractament molt poc adequat per al rebuig, perquè està tan ple de materials diversos que causa molts problemes al tanc de metanització. Avui les plantes de metanització de Catalunya s’usen principalment per tractar residus orgànics.

EL COST DE LA MALA SEPARACIÓ
El preu que paguem per no separar bé la brossa i per tirar tantes coses al rebuig és molt alt.
Per als municipis, l’opció més barata per tractar el rebuig és l’abocament: 34,67 €/tona. Bioestabilitzar-lo val gairebé el doble (67’93), i incinerar té un cost intermig (50 €/tona). Això és així perquè les plantes de bioestabilització són molt més complexes que un abocador controlat. Ens en podem fer una idea aquí, on podem veure les que hi a l’Àrea Metropolitana de Barcelona, responsable d’un 40% del rebuig que generem a Catalunya. Són quatre Ecoparcs, en un dels quals hi ha una incineradora, i també tracten la fracció orgànica metropolitana. L’operació d’aquests Ecoparcs va valdre el 2011 uns 100 milions d’euros de diners públics.10 El que aconsegueixen aprofitar o “reutilitzar” és irrisori.
La llei obliga a incrementar la quantitat de rebuig que es bioestabilitza, per disminuir el cost ambiental de l’abocament. Però resulta que això és el doble de car. No és molt més bona idea llençar menys coses al rebuig?? Les instal·lacions necessàries per gestionar el poquet rebuig que generaríem si separéssim com cal serien infinitament més senzilles i barates. De fet s’haurien de limitar a si de cas embalar les deixalles perquè no ocupessin tant a l’abocador. No caldria cap esforç per intentar rescatar-ne materials recuperables, simplement perquè no n’hi haurien. Per obtenir el màxim de compost possible dels residus orgànics (que també es tracten als Ecoparcs), una xarxa de plantes de compostatge d’escala local és una solució més eficaç, senzilla i barata impossible.
Qualsevol transformació important de la nostra societat per revertir un model (que ens ha dut a la crisi ecosocial) xocarà amb inèrcies per mantenir el model anterior. El dia que separem com cal i dividim per cinc la quantitat de rebuig, molt bona part d’aquestes instal·lacions esdevindrà obsoleta, inútil. Caldrà reconvertir el sector de la gestió dels residus, en el qual per cert hi ha diverses grans multinacionals. Una d’elles, Fomento de Construcciones y Contratas, va tenir 108 milions d’euros de benefici el 2011;11 ves per on, una quantitat molt similar al cost d’operació de les instal·lacions metropolitanes. Avui ja està passant que la baixada en residus generats els darrers anys de crisi està portant a una competència entre els gestors, que pot dur a un dumping en els preus i comprometre la viabilitat econòmica de les instal·lacions de tractament del rebuig; el 2011 les plantes metropolitanes ja van usar només un 91% de la seva capacitat. És més: el fet que aquestes instal·lacions necessiten rebuig pot dur a pressions per no enfortir la recollida selectiva dels residus orgànics, pel fet que formen el gruix del rebuig. Alhora, però, són la fracció que és més important i urgent de recollir separadament, com dèiem...
Aquest “hipotecament” és present també a països europeus; a Alemanya, Suècia, Dinamarca i Holanda ja hi ha més capacitat d’incineració que residus per ser cremats, i s’estan important i exportant residus. Fins a aquest extrem arriba la patètica realitat actual dels residus.
Com sortirem del cercle viciós? En aquests temps en què les administracions malden per sortir de la crisi, enfonsant-se més i més en l’espiral del deute, tots palpem com arriba a ser d’infernal un cercle viciós. I el cercle viciós dels residus és intrínsec a l’econòmic. Cal audàcia i intel·ligència per tallar el cercle, però no és un salt al buit; de fet, tenim les de guanyar, també des del punt de vista econòmic i laboral: es calcula que si s’apliqués totalment la legislació europea ja existent sobre gestió de residus es podrien estalviar 72.000 milions cada any, el sector de la gestió dels residus i el reciclatge podria incrementar la facturació anual en 42.000 milions, i el 2020 s’haurien creat uns 400.000 llocs de treball.

Si voleu llegir el número sencer de residus podeu fer la vostra comanda a cric@pangea.org o subscriure-us aquí per garantir que puguem continuar fent aquests estudis independents.