Obsolescència: com menys duri, millor

Si cal avivar el consum, els articles han de ser poc duradors; avui això és una obvietat ben normalitzada. Però fa 60 anys els pioners d'aquesta estratègia econòmica van haver de fer un exercici d'obertura mental per reordenar l'escala de valors fins que es va conformar la nova cultura segons la qual és millor fabricar objectes caducs que duradors.
Si cal fer articles duradors, l’economia no pot sostenir-se sobre el consum. Hi ha cap pioner que s’apunti al repte?

VAL MÉS QUE SE’N COMPRI UN DE NOU

-Hola, bon dia, voldria arreglar aquest equip de música. Fa dies que no s'engega.
-Em sembla que no val la pena: no li sortirà per gaire menys que comprar-ne un de nou..., i és que probablement no té solució, no hi ha recanvis per a les peces internes...
Molts hem experimentat frustrants situacions anàlogues a aquesta en les quals has de posar-te tossut per no entrar en l'espiral consumista. De vegades arribem a sospitar que el disseny dels objectes busca aquesta caducitat prematura o la impossibilitat de la reparació. I la veritat és que les sospites no van desencaminades... Fem una ullada a la història del disseny industrial.
Obsolescència planificada, recepta per a mercats fatigats. Aquest era el títol d'un article de M. Mayer publicat el 1959 a la revista Dun's Review and Modern Industry, en el qual s'observava: Com més duri l’article, més lentament serà consumit, per la qual cosa proposava fer deliberadament que els articles semblessin vells.
I és que el fet de dissenyar de manera planificada un producte perquè la seva vida útil tingui una duració limitada és una història que ve de lluny. Ja a la fi dels 30, en un judici per un cas d'obsolescència planificada contra la General Electric, es van presentar diverses proves entre les quals hi havia un il•lustratiu missatge d'un treballador que n’informava un altre sobre la decisió de canviar la vida d'una làmpara de 1.000 a 750 hores, i hi afegia aquesta nota: No pensem donar cap mena de publicitat al fet que vulguem introduir aquest canvi.
El 1956 la revista Electrical Manufacturing publicava una proposta de curació per al previsible estancament del mercat nord-americà: La dura lògica de la nostra economia nacional reforçaria la necessitat d'una intensa política d'obsolescència planificada a fi d'aprofitar al màxim el nostre potencial de productivitat i el nostre progrés tecnològic. El 1958, la revista Design News descrivia la política d'un destacat fabricant de ràdios portàtils que dissenyava els productes perquè no duressin més de tres anys. Un enginyer de la companyia defensava així aquesta filosofia: Si les ràdios portàtils duressin 10 anys, el mercat se saturaria i les vendes de reposició no podrien mantenir el volum de fabricació; això dificultaria el progrés tècnic, cosa que a la llarga aniria en contra de tots.
A Retailing Daily un destacat dissenyador industrial introduïa un nou concepte de patriotisme: Fabriquem bons productes, induïm la gent a comprar-los i l’any següent introduïm-hi deliberadament alguna cosa que farà que els de l’any anterior resultin antiquats, passats de moda, obsolets... No és un malbaratament organitzat. És una sòlida contribució a l’economia nord-americana.

DIVERSES FORMES D'OBSOLESCÈNCIA

Hi ha essencialment tres tàctiques per planificar la vida útil d'un producte:

• Obsolescència de qualitat, per la qual el producte queda prematurament inservible o desgastat. Una màxima en aquest camp és que la vida útil d'un producte ve limitada per la durabilitat de la peça más dèbil. Durant el desenvolupament del mític model T, Ford va instruir els seus enginyers per recórrer els cementiris d’automòbils de tot el país i esbrinar quines peces estaven en més bon estat. Calia que aquestes peces fossin substituïdes per altres de pitjors en els models nous.
• Obsolescència de funció, per la qual el producte queda desplaçat per un altre que executa més bé la seva funció. Per exemple, el desenvolupament de l’estereofònic va ser retingut durant molts anys. A la fi dels 50, deu milions de nord-americans eren propietaris de fonògrafs monoaurals relativament nous, i la demanda disminuïa. Era el moment de treure la novetat (una patent de feia gairebé 20 anys) del so estereofònic que deixava antiquats els aparells de so “mono”. 
• Obsolescència d'atractiu, per la qual el producte es dissenya amb una determinada línia estètica que el farà estar “passat de moda” quan la tendència estètica predominant canviï. Vegem-ho.

LA MODA, FUGAÇ MÉS QUE PASSATGERA

Els límits morals o fins i tot comercials (si els teus productes són massa dolents, al final tindràs mala fama) de l'obsolescència planificada de qualitat van impulsar a buscar altres formes de tornar obsolets els productes. L'enfocament més segur consistia a desgastar els productes a la ment del propietari, i en aquest sentit els conceptes moda i model anaven com anell al dit. Quan el consumidor interioritza que l'estil estètic és un element transcendental, la caducitat del producte ve marcada per la vigència del seu disseny. G. Nelson ho explicava a la revista Industrial Design: En el disseny [..] quan no es pot aportar cap contribució l’únic que queda per oferir la il•lusió del canvi és el “model”.
Cap al 1960, les modes femenines del vestit recorrien un cicle complet en 7 o 10 anys. L’ardit, segons va apuntar un director de vendes, era fer funcionar certa quantitat de cicles de moda dintre de la mateixa tendència. D'aquesta manera els productes es tornarien obsolets abans, ja que les tendències estètiques anirien “més de pressa”. Per exemple, un dels secrets de l’èxit de Charles Revlon va ser introduir la moda en l'esmalt per a ungles, amb canvis d'estil en el to repetidament anunciats cada sis mesos.
I explicava L. Cheskin, de l'Institut d’Investigació del Color: La majoria dels canvis en disseny es fan no per millorar el producte, ja sigui estèticament o funcionalment, sinó per tornar-lo obsolet. Tota indústria procura emular la de la moda femenina. Aquesta és la clau de les vendes modernes.
La indústria de l’automòbil va ser el primer sector que es va sentir fascinat per l'augment de vendes que es podia aconseguir gràcies a la passió per la moda i els nous models, tal com passava en la roba femenina. En 15 anys, Ford havia abaixat el preu del model T de 780 a 290 dòlars atenint-se a un disseny bàsic i petits canvis. Llavors els seus competidors, com a contraatac, van posar l'accent en els canvis anuals i en la varietat. A la Ford es van adonar que aquí hi havia una part important de la jugada, i tot seguit el disseny va ser separat del departament d’enginyeria i la direcció es va encomanar a un antic dissenyador de roba femenina.

DONAR SENTIT A L’ABSURDITAT

Amb aquest passeig per la història del disseny industrial hem vist el naixement de molts fenòmens del mercat dels nostres dies. No estem dient que la baixa qualitat o la poca durabilitat de molts objectes tingui a veure només amb el disseny obsolescent. La cursa frenètica per abaixar preus, que es veu retroalimentada pel consum inconscient i avivada pel poder i per les tendències assenyalades pels principals comercializadors –les grans superfícies–, du a les pèssimes condicions laborals, als frenètics ritmes de producció, a la mala qualitat dels materials... I tot això juga en contra de la durabilitat dels productes.
Tampoc volem dir que la moda tingui com a única explicació les estratègies comercials per accelerar la substitució dels productes. L'estètica és una de les formes d’expressió de la nostra identitat i creativitat, del nostre ésser i fer... Justament per això constitueix un àmbit susceptible de ser instrumentalitzat i atrofiat per interessos comercials.
El que hem volgut il•lustrar és com l’absurditat de fer que un objecte deixi de ser útil abans d’hora pot trobar tot el sentit en la creixent espiral de producció i consum.
Per tot això, l’ecodisseny com a resposta des del disseny industrial al repte de la sostenibilitat no pot perdre de vista, a part de l'eficiència energètica o la reciclabilitat dels materials, altres elements igual de bàsics com l'excessiu protagonisme de l'estètica, la durabilitat del producte o la possibilitat de reparació.

Autor: GABI, activista i enginyer industrial.
Trobaràs aquest i altres articles al número 24 d'Opcions.

Us recomanem un documental sobre aquest tema: Comprar, llençar, comprar.