On és la meva tribu? Una mirada social des de qui se sap vulnerable

Álvaro Porro

(aquest post és un fragment de l'entrevista a Carolina del Olmo publicada al número 48 d'Opcions)

Carolina del Olmo, autora del llibre ¿Dónde está mi tribu?, es posiciona entre el foc creuat dels llibres d'autoajuda per a la criança i ens recorda que el context social condiciona molt les nostres possibilitats, cosa que hem de considerar juntament amb els nostres sentiments de culpabilitat maternal o paternal. Però no és un crit victimista, sinó en certa manera un cabreig que ens ajuda a utilitzar la nostra experiència de sentir-nos vulnerables, sigui com a pares, malalts, ancians, desocupats, precaris..., per entendre'ns millor i entendre millor la societat en què vivim.

Des que vaig començar a llegir ¿Dónde está mi tribu? em va captivar, i reconec que en els meus dos anys i escaig de paternitat i prepaternitat no he llegit gaire sobre aquest tema. Al to àgil, proper, directe... hi he de sumar el fet que ordenava, filava, aclaria... idees, intuïcions, confusions... que jo tenia. Però sobretot vaig connectar amb tres idees que per mi són claus en el llibre, i que penso que als lectors d'Opcions també us hi faran connectar:

• Si alguna vegada t'has sentit culpable, o excessivament autoexigent, entendre que les nostres dificultats o anhels vitals tenen un context social et deu haver ajudat. Carolina del Olmo ens recorda que la criança no se n’escapa, i que per tant molt de compte amb buscar respostes i responsabilitats exclusivament individuals a reptes i paranys que en gran mesura són col·lectius. És una mirada que a Opcions, en referència al consum conscient, hem mirat de consolidar amb força: els problemes socials i ecològics no els arreglarem exclusivament basant-nos en decisions individuals de consum.

• Si alguna vegada t'has sentit en un foc creuat entre dos discursos antagònics, buscant què hi ha d'interessant a cada banda, sentiràs que ¿Dónde está mi tribu? compleix un paper. Entre el discurs adultocèntric i el discurs infantocèntric, Carolina no busca equidistància; es reconeix més propera al segon, però li exigeix una mirada de context social, realista i aterrada a les nostres vides.

• Si alguna vegada t'has sentit vulnerable deus haver entès com mai que som interdependents, i probablement en el fons aquesta és la gràcia. Aquest llibre, com dèiem a la secció Món en Moviment del número passat, no és un llibre de criança: és una mirada a la nostra societat de consum des de la perspectiva que dóna qualsevol experiència de vulnerabilitat.

Es presenta com un llibre sobre maternitat i criança, però jo tinc la sensació que és un llibre sobre com es mira el món des de la vulnerabilitat. Si a algú que no hagués llegit el llibre haguessis d'explicar-li les idees clau, el que esperes que la gent recordi un any després de llegir-lo... què li explicaries?
Doncs que en realitat no diu res de nou: és senzillament una nova denúncia del sistema econòmic i social absolutament injust i demencial en què vivim. El que passa és que aquesta denúncia es produeix des d'un espai (la maternitat, l'experiència de la cura, la realitat absolutament ineludible de la vulnerabilitat, com tu dius) no gaire transitat, i que per tant aporta més matisos, alhora que aporta arguments en altres debats, com el del paper de la ciència o dels experts en la criança, el de l'enfocament feminista sobre la feina remunerada, la feina de tenir cura d'altres i els processos d'alliberament, entre d’altres. També té una part important de crida a la resistència contra aquests processos d'individualització contemporanis que fan que el que són experiències i problemes compartits acaben apareixent com assumptes particulars que hem de gestionar aïlladament: des de la maternitat o la lactància fins a l'atur o l'explotació laboral.

[..]

Nosaltres a Opcions parlem i investiguem sobre pràctiques i opcions de consum i estils de vida, i en algun moment llegint el llibre he pensat que els nostres patrons tenen relació amb aquest fet d'"ignorar" la vulnerabilitat i les atencions que necessitem. És necessari travessar certa vulnerabilitat, ser cuidador/a... per poder revisar els nostres models de vida i de consum?
No ho sé. A mi, per descomptat, m'ha calgut viure en primera persona l'experiència de la vulnerabilitat, la cura, la interdependència radical, per entendre a fons com són d'inadequats els estils de vida i els models de consum avui en voga. I això que ja partia d'una visió molt crítica... I, tot i que suposo que hi deu haver gent a qui no li calgui passar per aquí, penso que hem d'esforçar-nos per, diguem-ne, impedir socialment que la gent arribi a adulta creient-se la fantasia de l'autonomia personal, i sense haver ni tan sols fregat lleugerament l'experiència de cuidar. És a dir, impedir que la gent se socialitzi segons aquest model que durant molt temps ha estat el masculí i avui és, em sembla, majoritari a la societat tant per a homes com per a dones.