Tim Jackson: “Aposto per l'economia Ventafocs, que frena el creixement"

Aquest post és un fragment de l'article fet per l'Álvaro Porro i Ruben Suriñach al número 39 de la revista. Tim Jackson és un pensador reconegut pel seu treball sobre com pot obrir-se pas una nova concepció de l’economia i del consum. És professor de Desenvolupament Sostenible a la Universitat de Surrey, on també dirigeix el grup de recerca Resolve, que investiga les relacions que hi ha entre estils de vida, valors i medi ambient. És l'autor del llibre Prosperidad sin crecimiento (Icaria / Oxfam Intermón).

Quin és el teu nou concepte de prosperitat i com es relaciona amb el benestar i les necessitats?
Bé, el primer que puc dir és que no és un concepte tan nou. De fet, és bastant antic: ve d’una tradició de fa dos o tres mil anys. La paraula capacitat l'ha fet servir molt l’economista Amartya Sen, i fa referència, tirant de la  tradició filosòfica aristotèlica, a què significa la bona vida. Per Aristòtil la bona vida es refereix a la capacitat de prosperar o progressar com a éssers humans, a l’habilitat de satisfer les nostres necessitats materials (menjar, habitatge, protecció...) però també de satisfer la connexió entre uns i altres, la nostra identitat, el participar en societat, les necessitats psicològiques... Jo dic que la nostra capacitat de gaudir d’una bona vida depèn de la nostra capacitat de ser part de la societat, i que això és el que hauria de permetre l’economia. Jo penso que si fas anar de la mà satisfer les necessitats amb el consum material acabaràs xocant amb els límits ecològics del planeta, i haurem perdut la partida. Posar els límits sobre la taula i dir aquestes són les fronteres que no podem passar, per tant és el que tenim per aconseguir una bona vida (que consisteix parcialment en coses materials però també molt en la part social i psicològica), això és el que hem de redissenyar.

Quins creus que són els instruments més poderosos que té l’àmbit institucional per afavorir aquest canvi sòciocultural?
N’hi ha de molts tipus. Una d’elles per descomptat té a veure amb la vara de mesurar. Actualment el PIB és la vara de mesurar més important, i la veritat és que és una mesura molt estreta a l’hora d’avaluar la prosperitat. Fins i tot econòmicament és insuficient com a mesura de prosperitat. Si ens mirem la crisi econòmica, ha estat realment una “crisi de mesura”, perquè posàvem tota la nostra atenció en el PIB, i el PIB anava creixent, però resulta que el deute també anava creixent. El deute estava minant la liquiditat de la nostra economia, estava creant fragilitats que portaven inevitablement a un col•lapse del PIB, però no ens ho vam mirar. Per tant és una qüestió de tenir sistemes de mesura que siguin robustos en termes econòmics, i que siguin robustos en un sentit més profund per mesurar les capacitats de prosperar com a éssers humans.

Regular estils de vida a base de legislació que prohibeix o restringeix determinats tipus d'activitats és un tema tabú dins de l'elaboració de propostes polítiques per al consum sostenible, perquè es diu que van contra els drets democràtics. Què en penses tu? Trobes que són polítiques que s'han d'evitar?
Jo penso que probablement hi ha d'haver algunes mesures de racionament, i que és molt encertat plantejar-s’ho. L'oposat a racionar seria una suposada situació de llibertats infinites, en la qual la gent pot tenir exactament tot el que vol. En la realitat, mai no hi ha hagut llibertats il·limitades. Hi ha sectors de la societat que virtualment tenen llibertat il•limitada, i d'altres que no tenen cap llibertat. Quan explorem què ens ha portat a aquesta situació tan poc democràtica observem que de fet hi ha sistemes de racionament vigents, i són extremadament desiguals en termes de qui rep què.
Per això penso que titllar els sistemes de racionament de no democràtics no és correcte. Jo crec que és més apropiat crear un diàleg en el qual el racionament sigui vist com una cosa democràtica, com l'habilitat de permetre a la gent gaudir a parts iguals de l'accés a bon menjar, a qualitat ambiental, de fet també a una responsabilitat ambiental...
Hem de pensar profundament en què vol dir racionar i en com es pot dur a terme, però seguirà sent molt difícil pensar-hi des del món polític. Una de les principals objeccions al racionament seria que restringiria el consum, i esclar, restringir el consum en el model econòmic existent és un tabú absolut, i de fet es va tornant cada cop més tabú, perquè el que els governs necessiten  més que mai per poder tornar a posar l'economia en marxa és tenir més gent consumint coses, així que si us plau, no feu preguntes ni qüestioneu el consum.  

En línia amb el que dius, que ara "tots" som lliures de fer el que vulguem però hi ha diferències en els nivells de llibertat: com interactuen equitat i sostenibilitat en les teves propostes?
Estan estretament lligades. Tenim una societat en la qual per tothom és possible prosperar com a persona? Tenir una vida saludable? Viure en una societat justa i poder participar-hi de manera igualitària? Jo crec que si no és així és perquè som molt poc igualitaris en el repartiment dels recursos naturals.
Això es veu molt clarament quan observes les diferències entre països, cosa que també et porta a preguntar per a què serveixen el creixement o l’opulència. Si ordenem els països de menor a major renda per càpita, veiem que entre els de més al principi l’esperança de vida creix molt ràpidament, però de seguida es frena i queda gairebé constant. Per exemple, Cuba, Costa Rica i Xile tenen esperances de vida superiors a les del Regne Unit i els Estats Units, però rendes molt més baixes i un ús molt menor de recursos.
Els països més pobres tenen una esperança de vida que no supera els 40 o 50 anys i tenen una fracció minúscula de renda per jugar, i a l’altre extrem hi ha els països que segueixen buscant el creixement, segueixen consumint més coses, i la seva esperança de vida no és gaire més alta que la de països intermedis. Aquests països intermedis poden ser la clau: hi ha més igualtat social, hi ha una esperança de vida alta però ho aconsegueixen amb una fracció del cost en termes de cost per a la Terra.
Si no hi hagués límits ecològics, buscar el creixement indefinit podria ser acceptable; podríem aspirar a seguir creixent com a països rics, i la gent més pobra aniria pujant lentament la corba del creixement fins a arribar a una bona esperança de vida. Però, si hi ha un límit ecològic, tot el que avancis en l'extrem alt és un cost per a la gent de baix, que es quedarà sense espai ecològic, sense recursos materials, i ja no podrà pujar per la corba del desenvolupament per obtenir un mínim de decència. Si el pastís és limitat vol dir que s’ha de compartir, i l’equitat social esdevé el més important.

Quan parlem de consumir menys, decréixer, etc., una de les grans preguntes que sovint ens fan és Què passa amb els llocs de treball?
Per mi el tema del repartiment del treball és important, en coherència amb els principis generals d’equitat social. Ara tot depèn de poder mantenir-se, de tenir un sou, i, per tant, en condicions d’escassetat té molt sentit tenir aquestes polítiques de repartiment. Si no ho fas generes una classe de gent que està exclosa de la societat, una societat en dos pisos, on la propensió a la violència, al malestar, al conflicte és molt més alta.
Resulta que el conductor del creixement és la productivitat del treball, que vol dir que l’any que ve podràs produir el mateix nombre de béns que aquest any amb menys personal. Així, si no incrementes el nombre de béns que produeixes, necessitaràs menys treballadors: més gent es quedarà sense feina i amb menys poder adquisitiu, la gent comprarà menys coses i acabaràs produint menys béns, i més gent es quedarà sense feina... En comptes d’una economia basada en el creixement tens una economia basada en el col·lapse.
En gran mesura, la productivitat del treball s’incrementa substituint mà d’obra per capital i recursos materials barats. I què es fa, amb aquests materials? Es produeixen una gran quantitat de béns que la gent no necessita, o els vol en realitat per satisfer les necessitats al voltat de la seva identitat personal, que anteriorment mai no havien tingut res a veure amb coses materials. Vet aquí: perdem llocs de treball i malbaratem materials. I hem prioritzat i privilegiat els sectors de l’economia en què es veuen possibilitats d’incrementar la productivitat del treball.
I llavors, què faries, mirant aquest sistema que no funciona bé, per fer les coses una mica més sensates? Una de les coses que es podrien fer és construir una economia en la qual les activitats no estiguessin basades en fer més productes, sinó moure’ns cap a sectors intensius en mà d’obra que podrien subministrar el tipus de coses que necessites a la societat.
Que si hi ha algun sector així a l’economia? Sí, i tant: hi ha tot un seguit d’activitats al voltant de la sanitat, l’educació, les cures, el benestar social, l’oci i el temps lliure, la cultura, etc., tot un grup d’activitats que de fet semblen l'oportunitat perfecta per construir una economia, perquè són intensives en treball, normalment són lleugeres en termes de materials i emissions de carboni, i proporcionen feines decents que poden contribuir a la prosperitat, a la prosperitat real de la gent, i no només a produir coses. Això és l’economia ventafocs, i l’anomeno així perquè des de la perspectiva d’un economista convencional no val res! És una economia que asseca el creixement, que frena l’economia.

Vídeo Tim Jackson:
http://www.youtube.com/watch?v=On2_PamfSbA