Veí per veí, porta a porta

El porta a porta es va implementar perquè hi va haver gent amb prou determinació per arriscar... La implantació a Usurbil va demostrar que era possible, i a partir d'aquí es contagia a Hernani, Oiartzun, Antzuloa, la mancomunitat Sanmarko... Ens ho comenta en Mikel Itatzategui, membre de Gipuzkoa Zero Zabor (Residu Zero), la plataforma de la societat civil que ha estat reivindicant l’adopció del sistema de recollida de les escombraries porta a porta (PaP) a la província de Gipuzkoa.

Aquesta regió ha viscut en els últims anys una situació molt convulsa, social i políticament parlant, a causa del debat públic que s'ha generat entorn de la gestió dels residus: d'un sistema basat en contenidors de recollida en massa i abocament i incineració, a la paralització d'un projecte d’incineradora i a la confecció d'un pla per generalitzar el sistema de recollida porta a porta a gran part dels municipis de la província. I el paper de la societat civil en aquest canvi no és gens menyspreable.

D’OPOSICIÓ A PROPOSICIÓ
Si hem de posar un origen al conflicte per la gestió dels residus a Gipuzkoa, el trobaríem a l’any 2002, quan la Diputació d'aquesta província va anunciar que es construirien dues incineradores al territori. A partir d'aquest anunci s'articula un moviment ciutadà d’oposició a la incineradora, per l'alarma que generen els seus efectes negatius.1 El moviment antiincineració va tenir molt èxit perquè la possible ubicació de la incineradora havia passat per molts llocs, i això va mobilitzar molta gent perquè la seva preocupació era treure-se-la de sobre, apunta en Mikel, revelant el caràcter “NIMBY” (Not in My Backyard: no al meu pati)2 del moviment. Amb la mobilització es va aconseguir evitar la construcció d'una de les dues incineradores, però l'altra va seguir el seu curs i es va confirmar que es posaria a Zubieta. En aquest moment el moviment social perd força: uns perquè es relaxen i altres perquè tenen la percepció que ja no és possible que es tiri endarrere o es canviï la ubicació. El moviment antiincineració no va atinar a donar-li la importància al tema de canviar de model de gestió, a no només oposar-se sinó proposar també un canvi de model. Cosa que potser hagués pogut activar gent de tota la província, no només els “veïns” de les incineradores.

Al cap de poc temps de l’assignació de la incineradora a Zubieta hi han eleccions municipals, el 2007. Alguns membres del moviment antiincineració vam veure que s’havia de canviar d'estratègia, si volíem parar el projecte incinerador i canviar el model de gestió de residus. Vèiem que l’actuació només des dels moviments populars era insuficient i que era necessari prendre part en les institucions on es decidien aquests temes. Aquest va ser el motiu principal per animar-nos a presentar-nos a les eleccions, ens comenta l’Imanol Azpiroz, que va passar a ser el regidor de Medi Ambient de l'ajuntament d’Usurbil, el poble más proper a Zubieta. En aquella legislatura, el petit poble de 6.000 habitants implementaria el sistema de recollida porta a porta, convertint-se en el primer municipi guipuscoà que adoptava una estratègia dintre de la línia Residu Zero.3 La implantació no va estar exempta de debat públic i participació: es van fer una vintena de sessions informatives (plenàries, sectorials, per zones...) abans de posar en pràctica el sistema, i van emergir moviments ciutadans, a favor –En els processos participatius es van formar grups de seguiment del PxP formats per ciutadans voluntaris. La seva funció va ser aportar la visió dels ciutadans sobre com anava la implantació, fer propostes, contrastar reflexions, etc.– i també en contra. Els opositors van pressionar fins que van aconseguir que es fes una consulta popular vinculant un any després de la implantació; el 56% dels vots van ser a favor del porta a porta, amb una participació superior al 70%.

En la campanya per la consulta, els grups de seguiment al PxP, juntament amb la cooperativa d'agricultors, taverners, comerciants, artistes, ciutadans d’a peu... es bolquen a favor del PxP. Tots aquests sectors populars a favor del PxP es van unir en la plataforma Atez Ate Dudipe (Porta a porta Sens Dubte). Després del resultat de la consulta es va fer una valoració; es va considerar tancat un cicle, el local, però per plantar cara al programa incinerador calia estendre l'alternativa a tota Gipuzkoa. Es va compartir aquesta reflexió amb grups d'altres zones, i va néixer la idea de crear el grup Gipuzkoa Zero Zabor, amb l'objectiu de reivindicar i impulsar un programa Residu Zero per a Gipuzkoa. Així ens descriu en Mikel com a partir de la implementació del porta a porta a Usurbil es crea la Plataforma Gipuzkoa Zero Zabor, per mirar de reproduir l'experiència en altres municipis de la província. El que no vam aconseguir amb el moviment antiincineració sí que s'ha aconseguit amb Zero Zabor: hem arribat a implicar gent de pobles no afectats per la proximitat de la incineradora, recalca l’Imanol, i en Mikel conclou: amb el porta a porta sorgeix un nou moviment, es passa de l’oposició a la proposició d'un model alternatiu, i té èxit perquè és propositiu.

A partir d’Usurbil segueixen Hernani, Oiartzun i Antzuloa, i, amb l'arribada de Bildu a la Diputació després de les eleccions del 2011, 34 municipis guipuscoans més es comprometen a adoptar el sistema porta a porta (l'abril d'aquest any començaran les noves implantacions).

COM ES FA, AIXÒ DEL PORTA A PORTA?
Però, què ha suposat i suposa, el porta a porta, per al dia a dia dels ciutadans d’Usurbil, Hernani i els altres municipis? Com ha afectat a la gent tot aquest moviment?

A efectes pràctics, els ha canviat la manera com han de separar i llençar les escombraries. Ara cada família té el seu espai (identificat) al carrer, on ha de penjar o dipositar les bosses. Cada dia de la setmana i dins d'un horari establert han de treure un tipus de residu. Per exemple, a Hernani els envasos lleugers s'han de treure els dilluns i dijous, la brossa orgànica els dimecres, divendres i diumenge, el paper i cartó els dimarts, i la fracció rebuig els dissabtes; sempre de 8 a 11 del vespre. La identificació de cada família permet fer un seguiment de com s'està portant a terme la separació; en cas de dipositar un tipus de residu un dia que no toca, o de barrejar fraccions, la bossa no es recull, i fins i tot es poden aplicar sancions. I ja no hi ha contenidors a la via pública, és a dir: l’única via legal per treure les escombraries de casa és separar-les i treure-les quan toca.4 Hi ha unes zones d'emergència per llençar la brossa només en cas de no poder-se ajustar al calendari.

Hi ha algunes variants del sistema, per exemple per a les zones rurals: s'han de dur els residus als punts de recollida, que són llocs tancats accessibles amb targeta d’identificació, i es potencia el compostatge a casa; a Usurbil i Hernani hi ha una bonificació del 40% en la taxa de recollida per als veïns que fan autocompostatge.5

De manera que, perquè el sistema funcioni, és necessari un canvi d’hàbits ràpid i massiu de la població per alimentar correctament el nou model... Canvi d’hàbits ràpid i massiu?

CANVIANT ELS COSTUMS
Què faig amb les bosses a casa sense poder-les treure? Em vindran a dir quan he de llençar les escombraries? He de decidir quan menjar peix en funció del dia de recollida? Totes aquestes inquietuds les comparteix en Mikel per il·lustrar l'espècie de claustrofòbia que neguiteja la gent quan es planteja el model porta a porta.

La pèrdua de llibertat d’elecció i el canvi d’hàbits “imposat” són dos dels motius de més resistència al canvi,6 tot i que paradoxalment és probable que molts de nosaltres traguem les escombraries rutinàriament sempre a les mateixes hores. Aquesta resistència al canvi té molt a veure amb el que dèiem a la secció El Divan del número 34:7 Els hàbits es creen mitjançant la repetició i el reforç. Trencar una rutina comporta un esforç, i de fet, en termes socials, canviar hàbits socialment és una tasca difícil. La guerra mediàtica i política a Gipuzkoa al voltant del porta a porta dels últims dos anys és un bon exemple de com és de difícil la tasca de generar canvis massius d’hàbits, tot i que en aquest cas la dificultat s'incrementa pels interessos polítics existents en el conflicte. La solució ha de ser fàcil per al ciutadà. Pots estar súper conscienciat, pero si és massa difícil en el dia a dia no compensa. Al capdavall es tracta de fer un sistema que compliqui la vida al que vulgui fer-ho malament, i la faciliti al que ho fa bé, afegeix en Mikel reflexionant sobre les resistències i dificultats d'adoptar costums sostenibles.

L’Imanol ens transmet que la pràctica dóna la mesura real a les dificultats: La resistència al canvi dura tant com triga a implementar-se el porta a porta. Quan la gent ho prova diu: això era tot? Les dades són força explicatives: a Hernani es va passar del 37% de recollida selectiva l'abril del 2010 al 83% el juny del mateix any, i a Usurbil del 28% al 76% en el primer mes; cosa que indica que la major part de la població estava fent les coses “com toca” al cap de poques setmanes de la implantació del sistema. A les gràfiques hi podem veure més dades; són senzillament contundents.

I ELS COSTUMS CANVIEN VALORS
A mi em sembla que hi ha un mite, amb el tema de la conscienciació. Hi ha qui diu que a l'hora de canviar la realitat cal partir de la conscienciació, i jo penso que és necessari però no suficient, que cal implementar les propostes perquè permet obrir els ulls, veure que és possible i conscienciar-se amb la pràctica, diu en Mikel, i afegeix: En no poder llençar les escombraries quan vols i haver de guardar-les a casa veus la quantitat que n’acumules, et comences a avergonyir, t'ajuda a qüestionar-te...

Comentàvem precisament al Divan del número 34 que moltes vegades els canvis en comportaments no vénen causats per un valor o intenció prèvia, sinó que passa al revés: són els canvis en les pràctiques els que precedeixen el canvi de valors. És el que il·lustrava clarament aquesta cita d’en Mikel.

Però perquè es doni aquesta presa de consciència mitjançant la pràctica ha d'haver-se adoptat un sistema porta a porta, i això només és possible si ja existeix una receptivitat i sensibilitat social que accepta i recolza, i potser també reclama, que s’implanti.8

LA IMPORTÀNCIA DEL SUBSTRAT
Quan vam preguntar a l’Imanol pel paper de la societat civil en la implementació del porta a porta ens va dir: Jo penso que el paper de les plataformes de la societat civil és clau, perquè són les que fan la feina de conscienciació de la gent, i això és el que permet que des de l’administració es puguin implementar mesures com el porta a porta, [...] i a més des de l'ajuntament cal coordinar-se amb elles per estar a peu de carrer. Així doncs, des de les organitzacions socials es genera el substrat fèrtil per facilitar l’acceptació de mesures que poden ser difícils d'entendre per part de la ciutadania, per exemple perquè poden ser vistes com un límit a la llibertat personal.9 I alhora recullen les sensibilitats de la gent per fer-les arribar a l’administració.

A més d'aquest important paper de la societat civil com a transmissora de sensibilitats i coneixement en l'engranatge social, cal remarcar el rol de les altres dues puntes de la cadena. En una, el porta a porta funciona perquè cada família, a casa seva, ha adoptat un canvi, i gairebé d’un dia per l’altre, en els seus hàbits quotidians –i anant fins i tot més enllà del mínim necessari: a Usurbil en un any s'ha passat de 96 famílies autocompostant a 525. I en l'altra, hi ha persones dins de l’administració pública que s'atreveixen a ser pioneres en mesures que poden ser arriscades des d'un punt de vista electoral.

L'exemple viscut a Gipuzkoa sembla combinar de manera equilibrada esforç individual, acció col·lectiva i regulació institucional per facilitar un canvi ràpid i massiu en la generació i separació de residus. Són les tres esferes de canvi que protagonitzen la “trilogia de seccions” a la nostra revista, i és que la suma de totes tres és vital per a la transformació global. Això és molt palpable en l’àmbit dels residus, i l'experiència guipuscoana n’és un eloqüent exponent.

Notes al peu:

1 En parlem al número 43.
2 Consisteix en la reacció que es produeix entre determinats ciutadans que s'organitzen per enfrontar-se als riscos que suposa per al seu entorn immediat la implantació de certes activitats o instal·lacions que són percebudes com a perilloses per a la salut o per al medi ambient local. La reacció es caracteritza per oposar-se al projecte només a escala local, però no els importa que s'instal·li en altre lloc; d'aquí l’expressió no al meu pati.
3 Veure Quadern del número 42.
4 A Hernani i a Usurbil s'ha mantingut el contenidor per al vidre, que és l’únic residu que no es recull porta a porta.
5 Tant les sancions com les bonificacions per autocompostatge són mesures d'incentius econòmics. Parlem d’aquest tipus de mesures a la secció El Poder de les Regles del Joc del número 42.
6 I són les principals consignes que esgrimeixen els discursos de les plataformes de resistència al porta a porta: tinyurl.com/diarioVascoPaP.
7 Disponible al nostre web.
8 Al CRIC vam abordar a fons aquesta qüestió en el treball de recerca Cambio Global España 2020/50. Consumo y estilos de vida. Podeu trobar l'informe a opcions.org/cric/que-fem/projectes, i un resum de les conclusions al número 40 d'Opcions.
9 A l'apartat 8.5 de l'informe que citem a la nota anterior hi ha reflexions sobre les polítiques restrictives amb les llibertats personals relacionades amb la generalització d'estils de vida sostenibles.